Arqueologia de la mort (II)

Prof. Mike Parker Pearson, professor d'Arqueologia de la Universitat de Sheffield

Després del post de fa uns dies on us anunciàvem el seminari sobre arqueologia de la mort, aquesta setmana parlem amb el prof. Mike Parker Pearson, professor del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sheffield (Regne Unit) i specialista de renom internacional en arqueologia de la mort i prehistòria recent de Gran Bretanya i nord d’Europa. També ha excavat a Grècia, Síria, els Estats Units i a Madagascar i de l’oest de l’oceà Índic. Dirigeix els treballs arqueològics al jaciment de Stonehenge, la qual cosa l’ha fet mereixedor de la distinció “Arqueòleg de l’any” el 2010. Ha estat el principal conferenciant del seminari de l’ICAC “L’arqueologia de la mort”.

Què és l’arqueologia de la mort?
És l’estudi dels costums i rituals funeraris en el passat, l’estudi de com la gent ha commemorat la mort.

Que és més que commemorar el passat.
Esclar, perquè els monuments funeraris perviuen en el futur, o sigui que és una manera que tenen els humans de canviar el sentit del temps. És una marca en el present que es refereix al passat i que perdurarà en el futur, durant segles o mil·lennis.

La consciència de la mort ens fa humans?
Sí, és un dels aspectes fonamentals que ens diferencia dels animals. I el que fem és mirar de donar sentit a aquest problema: tenim una vida molt curta i no sabem què passa quan morim. El que és fascinant com a historiadors és estudiar com les societats del passat i del present ho intenten resoldre, racionalitzar, explicar.

La societat actual com ho fa?
A Occident ens veiem com una cultura de la vida. La mort hi és negada, malgrat que sigui a tot arreu i passi a tothom! Hauria d’estar més integrada a la vida, independentment de si tenim creences religioses.

Per entendre la mort al llarg del temps les restes arqueològiques són suficients?
L’arqueologia no dóna un retrat sencer del passat. Tenim restes materials, com monuments, recintes funeraris, edificis, els mateixos esquelets, però per del 99% de la història de la humanitat no n’han quedat rastres.

Que difícil d’estudiar, doncs.
És un repte. Tan sols sabem de grups que no són representatius de la majoria de la població. També és el nostre repte pensar en altres llocs on hem de buscar restes. I tinguem present una cosa: a Europa la majoria dels nostres morts d’avui no seran arqueològicament visibles, perquè la incineració és una pràctica cada cop més estesa.

Sort, perquè al final no hi cabríem!
Què passa quan el planeta és ple de monuments per als morts?

Se us acut alguna resposta? Seguiu descobrint l’apassionant món de l’arqueologia de la mort i descobriu més coses sobre Stonehenge en aquest enllaç!

Text i fotos de Carme Badia i Puig
Març del 2012